“L’historiador contemporani ens ha de dur fins les portes del present per mostrar el que ha passat; i convidar a la reflexió”.

Parlem hui amb Jesús Eduard Alonso. Ell és historiador (especialitzat en l’època contemporània); a més, és arxiver a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia. Acaba de publicar Miramar, història pròxima: la transformació contemporània del poble i de la seua platja.

En el camp de la biografia ha estudiat diversos llinatges i ha publicat De la Safor a la Cuba Colonial. Vicent Alcalá de Olmo: un militar emprenedor (1999), Sáenz de Juano i Les memòries de Josep Pastor: viure a l'Oliva del segle XIX (2006), junt a Manel Martí. Si relacionem els articles, el llistat es faria llarguíssim.

Foto: Jesús E. Alonso. Font: Infosafor.

- Comencem per allò més actual. La seua història de Miramar és un llibre amb un pos anterior i un treball d’uns quants anys.

En realitat, aquest llibre és fruit de la voluntat institucional de l’Ajuntament de Miramar per tal de recuperar (en certa mida ‘crear’) la història del seu poble. La tasca l’he feta per suggeriment de Santiago La Parra i per l’impuls i encàrrec del seu alcalde, Asensio Llorca.

-Per a fer-lo, vosté ha begut de diverses fonts: orals, actes municipals, a banda d’aquelles més tradicionals...

El problema de les fonts és greu a Miramar, ja que els arxius municipal i parroquial van ser destruïts l’estiu de 1936. Hem hagut de visitar altres arxius (Diputació Provincial, Arxiu Històric Nacional, a Toledo, Arxiu del Regne de València...) i, afortunadament, hem comptat amb una voluntariosa col•laboració de persones majors que ens han contat els seus records.

- Hi ha un passeig molt acurat per la toponímia.

La toponímia no és ‘el meu tema’, però pensava que calia fer un passeig pel petit univers que és el terme municipal. Els noms de partides, fonts i valls són molt expressius i il•lustratius: Rodafam, les Vinyes, el Riuet... Tots tenen la seua petita història i raó d’ésser.

- Els passeigs, el contacte amb la gent, la recerca de documents... Sembla que aquesta obra l’ha unit bastant a Miramar i a la seua gent.

Estudiar el poble és començar a estimar-lo: reconstruir-lo, reviure fets, espais... acaronar-lo. Totes les persones amb qui he tractat s’han portat molt bé i els treballadors municipals són un equip molt ben conjuntat, feiner i alhora amable.

- La gent dels pobles cada vegada resulta més homogènia. De totes maneres, vosté ha parlat d’una certa manera sobre els habitants de Miramar; sobretot, de les seues dones...

La Safor és ja una conurbació, però cada poble té una personalitat. Ja ho reflectien Sanchis Guarner i el saber popular amb aquelles dites de

En Milamar són boueros;
l’Alqueria bufaners;
en Rafelcofer, gitanos;
i en l’Almoina, cantoners

Se’m va quedar molt gravada aquella frase de Salvadora Bertó, qui deia que les dones de Miramar són unes ‘lleones de la terra’.

- Els processos urbanístics entren en els llibres d’història. Sembla que s’han acabat les històries que, en arribar als temps contemporanis, parlaven d’una manera més o menys afalagadora: “prosperitat, indústria, agricultura i poc més”.

Som fills del creixement urbanístic i, particularment, les nostres platges donen per a fer una petita gran història que ha transformat, en quatre dies, el nostre paisatge visual i vital. No hauríem d’evitar l’anàlisi sinó encarar-la amb sinceritat i valentia. L’historiador contemporani ens ha de dur fins les portes del present per mostrar el que ha passat; i convidar a la reflexió. Allò ideal seria contribuir a una acció ponderada i equilibrada.

- Resulta també innovador parlar d’aquest tema des d’un punt de vista més objectiu, amb la distància que marca un historiador. Tot i això dóna la sensació que al nostre urbanisme s’acumulen tot un seguit de bones pràctiques de planificació fallides, de les quals vosté també en dóna compte.

És molt il•lustratiu el pla director de les platges de la Safor que va eixir del Departament d’Urbanisme de la Diputació de València quan Alberto Peñín n’era el responsable tècnic (1974). Si s’haguessen seguit les seues orientacions tindríem unes platges de molta més qualitat. En els accessos o en una separació verda entre els diferents termes, per posar només dos elements.

- Parlem d’altres obres. Des que el 1998 va traure la seua Història de la Safor, se n’han publicat dues edicions. I actualment està exhaurit.

Potser caldria fer una edició més il•lustrada, més ‘bonica’, i amb traducció al castellà i l’anglés. Però ningú m’ho ha demanat. Prosperen més les històries municipals. No tant les comarcals, i menys encara les intercomarcals.

- Un èxit parcial, ja que encara no s’ha reeditat.

Va ser una satisfacció molt gran per la bona acollida i els comentaris que t’animen, però ja et dic que la perspectiva comarcal no acaba de consolidar-se. Es vendria molt més una història de Gandia, per exemple.

- Què aporta o com s’emmarca aquesta Història de la Safor dintre del panorama historiogràfic comarcal i valencià?

Això ho haurien de dir uns altres. La intenció era fer una síntesi que fos agradosa i alhora incorporara una visió més actualitzada i científica del saber històric. Divulgar sense trivialitzar o folkloritzar.

- Ròtova, el Grau de Gandia, Beniarjó, Ador, el Real de Gandia, Palmera... En molt poc de temps, molts pobles també han tret el seu llibre d’història. És una nova manera d’atendre la història comarcal? Una moda?

Potser ens crida la història al temps que preparem el seu enterrament. Són contradicions de la vida. En qualsevol cas, espere que no siga una moda sinó que forme part d’un impuls de més alta volada.

- Vosté ha mantés també una relació especial amb el monestir de Sant Jeroni. Sant Jeroni de Cotalba: desintegració feudal i vida monàstica. Segles XVIII i XIX va ser el seu primer llibre. Quins records té d’aquell estudi?

Fa poc vaig impartir un curset al CEFIRE sobre els jerònim. Rellegint el llibre, vaig pensar que no estava tan malament com em pensava. Es pot llegir, si bé potser siga millor botar-se la introducció econòmica. El que em sap greu és que ningú es pose a investigar l’etapa dels orígens de l’orde a l’antiga Corona d’Aragó. És molt interessant. Em sembla, no obstant, que hi ha un intent de publicar la crònica del Pare Castillo, antic prior al segle XVIII, cosa que seria una molt bona notícia.

- Quina visió de futur, com a historiador, té de Sant Jeroni?

Els historiadors no tenim visió de futur. Com a ciutadà, sí em preocupa que sant Jeroni estiga viu i siga llar i botó de mostra d’una comarca culturalment inquieta. Amb tot el temps que porta obert, caldria pensar en editar una guia, no?

- Vosté ha format part de l’edició de les revistes Ullal, Espai Obert i, darrerament, Espai del llibre. Hi ha actualment un espai editorial desatés, amb la desaparició de les dues primeres? I l’espai geogràfic?

La trajectòria d’aquestes revistes crec que ha estat útil des del punt de mira de la creació cultural i el llançament de projectes, però la repercussió ha estat minsa, segurament per falta de continuïtat i d’ambició col•lectiva. A hores d’ara, les Comarques Centrals Valencianes no tenen ni pare ni mare. Potser caldria reinventar-les amb uns nous paràmetres.

- En un darrer instant, van desar a Internet una mostra del projecte editorial d’Espai Obert. Per quin motiu?

Ja ho dius tu mateix. Es tractava, si més no, de deixar testimoni assequible d’allò fet. Potser, com en algunes plantes, isquen rebrots algun dia.

- També s’ha llençat a l’aventura d’Internet? No tot han de ser papers. Fa uns anys va obrir una pàgina que recull un bon grapat de col•laboracions i articles: Història i llibres.

Aquesta idea va sorgir quan el meu fill va fer un curs sobre planes web. Ell la va construir. Es tracta de ser present en el que ara és un mitjà d’informació clau i central.

"ELS PAPERS DE SALAMANCA: això mateix, que justifica la devolució dels papers a la Generalitat de Catalunya, com a ens productor, ho fa pràcticament inviable per a la valenciana"

- Els arxius, un món abans reservat a uns pocs il•lustrats, ara sembla que estan a l’abast de tothom. A banda de la voluntat de servei públic que tinguen, lamentablement les polèmiques amb els papers de Salamanca també els han posat en primera plana dels diaris. Què opina, com a gestor de documents, que caldria fer amb el corpus de què parlem?

Els arxius estan vivint un viatge cap a la modernitat, la qual cosa implica haver de crear sistemes de gestió documentals que abracen els documents des del seu naixement fins el seu dipòsit en un arxiu històric. D’altra banda, els arxius han de ser transparents, amb vocació de servei públic, però alhora han de protegir el dret a la intimitat i altres drets fonamentals de la persona.

Pel que fa els papers de Salamanca, em sap greu que s’haja polititzat tant, si bé això és, de vegades, inevitable. En realitat, hi ha un principi elemental de l‘arxivística, enunciat per un arxiver francés, al segle XIX, que diu una cosa ben clara: els papers són del qui els ha produït o rebut. Però això mateix, que justifica la devolució dels papers a la Generalitat de Catalunya, com a ens productor, ho fa pràcticament inviable per a la valenciana, que no ha existit fins 1982.

- De fet, fins al dia 29 de juny, els arxius estan en el punt de mira a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia...

No sé si pot semblar ‘autobombo’, però estic convençut que els arxius tenen un ànima i un misteri que els fa alhora atractius. Hem exposat alguns llibres que fan més propers els documents que, al capdavall, són patrimoni de tots i no solament d’una elit.

- Moltes gràcies per atendre’ns.
Gràcies a tu, per una entrevista tan elaborada i benvolent.