"El feminisme és una manera de viure que completa l'humanisme; i sí, em considere feminista, i nacionalista i ecologista i d'esquerres".

De Tavernes és l’escriptora Encarna Sant-Celoni i a la platja de Tavernes ens dirigim per poder conversar amb aquesta dona que ha guanyat premis literaris tan prestigiosos com el Ciutat de Cullera (1983), per Dotze contes i una nota necrològica; el Joanot Martorell de Gandia (1985), per Siamangorina; el Vila de Puçol (2004), per Guarda't dels Jocs del destí, i l’accèssit del IV Ciutat de Torrent (2002), amb Al cor, la quimereta.

Entrevista: Sico Fons. Foto: Encarna Sant-Celoni.

Encarna, anem directes al gra, què és la literatura per a tu?

Ho és tot, com a lectora i com a autora. La màgia de la literatura és tan gran que ens depassa, ens fa riure i plorar, patir i gaudir..., i viure, perquè, en algun moment, totes i tots en som protagonistes.

Com et va nàixer aquesta vocació o ofici?

Com a substitut de la parla. Sé que pot semblar un tòpic, però és cert; de jove era molt tímida, tancada, em costava parlar de mi, contar coses meues..., però m'agradava molt llegir; la literatura va ser l'esperó que em féu començar a escriure: de primer, diaris i poemes, i en acabant, narrativa.

També escrius poesia.

Sí; però, encara que tinc publicats quatre llibres de poesia, em considere més narradora que poeta. La narrativa, la conree; la poesia em conrea, m’ha de nàixer; ja sé que pot sonar cursi, però ho sent així.

I ara parlem de tu: ens crida l’atenció que eL 1985 guanyares el Joanot Martorell amb la novel•la Siamangorina. Què significà per a tu l’obtenció d’aquest prestigiós premi?

Estar quasi 16 anys sense publicar –que no escriure– cap obra de narrativa, malgrat les bones crítiques; en fi, són coses del passat que no s'ho val remoure. Parlant d’una altra cosa, m’acabe d’adonar que tota la prosa que m’han editat ha estat prèviament premiada, mentre que en poesia, en què no he rebut cap premi, no hi he tingut problemes a l'hora de publicar.

I què és aqueixa novel•la de títol tan enigmàtic? Potser un homenatge poètic al món llatí? De què va?

Enigmàtic?, no. El títol juga amb la parasíntesi de 'siamés' i 'angora': la raça d'una gata que apareix en la novel•la. Quant a l'argument, Siamangorina pren l'excusa d'un viatge de Diànium a Tàrraco –Dénia i Tarragona en temps dels romans– per a parlar d'un viatge a l'interior de la protagonista, Eumàquia, una exmatrona i exmestressa de cortesanes, i està dividida en huit parts cadascuna de les quals s'inicia amb el vers d'un poema que es reprén en la part final, la més poètica i eròtica alhora, al meu parer.

I ara podríem parlar de la teua darrera novel•la publicada i premiada a Torrent, Al cor, la quimereta. Un homenatge a la dona? Al món llaurador? A la llengua col•loquial?

Al cor, la quimereta és un homenatge en primer lloc a ma mare, i en segon lloc, a la Valldigna, a totes les mares i a totes les valldignes del País Valencià i més; a la nostra llengua i a la nostra cultura, al nostre passat recent, a la nostra història, la de tots els dies i no per això menys important que la 'Història' en majúscules.

Segur que no és gens autobiogràfica ni la seua acció transcorre a Tavernes?

Al cor, la quimereta està basada en la vida de ma mare, amb totes les llicències que m'he volgut permetre, i sí, transcorre ací, a la Vall. I també transcorre a Tavernes, entre el Poble i la Mar, el conte "Escamnament desafortunat" del meu darrer recull, Guarda't dels jocs del destí, editat per Brosquil, i el que l'octubre passat es publicà en l'edició valenciana del diari El País: "Sàpiens, sàpiens?".

A quin escriptor o escriptora t’agradaria que et compararen?

Tot i que fóra un honor, m’estime més continuar barallant-me per aconseguir un estil propi. Ara bé, si el que vols és saber quins autors hi inclouria..., podria esmentar Djuna Barnes, Karen Blixen, Pere Calders, Maria-Mercè Marçal, Jesús Moncada, Dorothy Parker, Jean Rhys, Saki, Isabel-Clara Simó, Sheri S. Tepper, Sarah Waters, Oscar Wilde, Jeanette Winterson...

Caram! Tens bon gust literari. Canviem una mica de tema. Treballes de traductora-correctora en la Generalitat Valenciana i has cotraduït poesia danesa. Com et vas arribar a interessar per una literatura tan aparentment llunyana com la danesa?

Coses del destí, supose, amb una bona amistat pel mig. Sempre m'ha atret molt el nord, el fred, la seua manera de viure, de pensar...; ja se sap, els pols contraris s'atrauen. I també vaig fer una versió adaptada en prosa de la Kalevala finlandesa que va publicar 3 i 4.

Ens fa l’efecte que t’interessa el tema del feminisme. Com ho veus? Es pot dir que la dona ja ha assolit igualar-se a l’home?

No és que m’interesse, per a mi el feminisme és més que un tema i més que la simple antítesi al masclisme –que en tot cas s'hauria de dir 'femellisme'–; és una manera de viure que completa l'humanisme, i sí, em considere feminista, i nacionalista i ecologista i d'esquerres. Quant a la pregunteta, crec que en la societat occidental encara queda molt de camí a fer, encara que no ho semble, i, si parlem de la resta del món, bona nit cresol.

I aprofitant el teu treball de traductora, com veus de salut la nostra llengua? No calen respostes pietoses.

Sincerament, la veig fotuda, gràcies sobretot a la desídia dels que diuen que ens representen. Però no s'ha de perdre l'esperança: de pitjors, n'hem viscudes i ací estem.

I per a acabar, parla’ns del futur. Projectes.

Bé, a banda d'esperar que prompte veja la llum una traducció de contes orientals a la francesa que editarà Moll (Els mil i un quarts d'hora), estic treballant en una antologia de poesia que es dirà Eròtiques i despentinades, i en acabant vull dedicar-me a acabar una novel•la que tinc a mitges.