"A la que ens descuidem estarem tots fent i escoltant la mateixa música amb el mateix estil, eixe estil neutre que ens està envaint i que només ens identifica com a terrícoles, però no com a pertanyents a aquest o aquell  poble o cultura".

Potser, a Tavernes de la Valldigna, molts dels seus habitants ignoren que entre ells viu un home que forma part de la història musical del nostre país. Es tracta de Ximo Caffarena, un músic nascut a València el 1952, que, entre moltes coses, direm que ha format part de la mítica formació musical Al Tall, que ha participat en la gravació de més de cinquanta discos com a compositor, arranjador, director, intèrpret i/o productor, i que recentment ha publicat un CD, Aires mediterranis, amb un grup format amb músics vallers, Vents de la Vall, que conté temes d’arrel valenciana amb arranjaments moderns. Raonem amb ell.

Entrevista: Sico Fons. Foto: Ximo Caffarena.

Ximo, entre les teues activitats del passat, sabem que has estat fuster, joguinaire, professor, cambrer, delineant, cantautor, ajudant de gestoria, hippie i músic ambulant, però, si ens ho permets, a nosaltres ens interessen, sobretot, els teus principis com a músic. Parla-nos-en, per favor:

Jo, de menut, volia ser cuiner i després oceanògraf. En acabar el preuniversitari, vaig començar a estudiar biològiques i, més tard, medecina, influït segurament per la lectura de Sinué l’egipci. Vaig començar també a estudiar solfeig i flauta al Conservatori de València i finalment vaig enllestir Belles Arts on, per cert, a la meua promoció, estaven Ferran Enguix, Eduard Ibáñez i Joan Alberola, tots tres de Tavernes. Vaig acabar essent músic per causa de les meues “males amistats”, doncs vaig conèixer aleshores alguns músics de rock i de jazz, i a més em cridaren d’Al Tall i a poc a poc la música em va engolir.

Com bé dius, has format part del grup Al Tall. Quins records en guardes?

Es tracta d’una etapa de la meua vida en la qual he aprés a estimar la música tradicional, i que m’ha ensenyat a respectar totes les músiques que es fan amb el cor, no amb la butxaca. Vull dir que encara que la gent no ho sap, ni s’ho imagina, la majoria de músics aficionats i professionals que dediquen el seu temps a fer música d’arrel tradicional no trauen a penes benefici econòmic, fins i tot en molts casos els costa diners.

Durant les etapes que he conviscut i treballat amb Al Tall guarde de tots un record meravellós, especialment de Vicent Torrent, a qui considere el meu amic i el meu mestre.

Com vas anar a parar a la Valldigna?

Fugint del caos de la ciutat de València, trobàrem ací, la meua dona i jo, un lloc tranquil i agradable on viure i decidírem quedar-nos. Això va ser a l’any 96, l’any de la riuada.

Et sents bé ací?

Encara que canviaria algunes coses, crec que no trobaria un lloc millor.

A quina música et sents més pròxim? Al Jazz? Al rock? A la música autòctona?

M’agrada tot, sempre que estiga ben fet, però en general NO m’agrada la música de caràcter violent, encara que l’accepte i la comprenc, sobretot com una necessitat de descarregar adrenalina durant una certa edat. El que no comprenc és que en una altra certa edat continue agradant això. Ací entra en joc el paper del negoci musical, que no mira, com era d’esperar, per la cultura, sinó pel benefici econòmic de la música fàcil de vendre a base d’inversió en propaganda de cara als joves, que són fàcils de manipular. Perquè, si no, són sempre joves, fins i tot xiquets, el soldats del exèrcits?

I, per cert, com veus la salut actual de la música valenciana?

Jo crec que està com sempre: penjant d’un fil. Estem en mans d’un govern que no mira més enllà dels interessos polítics i econòmics, com sol passar amb quasi tots els governants, i que no té gestors culturals que siguen persones realment cultes. En general es mira, sobretot, només el benefici polític de la inversió cultural. No es cuida la cultura per ella mateixa. Avui en dia es confon la informació amb la cultura.

Has publicat dos llibres que parlen de la tradició musical a la Valldigna. Com va sorgir aquesta idea?

Tot va començar per una proposta que em va fer Agustí Pascual, aleshores president de la Mancomunitat de la Valldigna, de si voldria fer un estudi recopilatori de la música popular de la Valldigna, i així ho vaig fer, i per cert encara tinc prou material recollit per fer un tercer volum.

Suposem que ho has fet perquè creus que és important preservar el passat  musical dels nostres avis. Què ens en pots dir?

Res que no hages dit tu ara mateix. És important preservar el passat musical dels nostres avis. Perquè? Perquè és ací on es guarden les senyes d’identitat i la personalitat dels pobles i dels conjunts humans. A la que ens descuidem estarem tots fent i escoltant la mateixa música amb el mateix estil, eixe estil neutre que ens està envaint i que només ens identifica com a terrícoles, però no com a pertanyents a aquest o aquell  poble o cultura.

Finalment, no tenim més remei que donar per finalitzada aquesta entrevista i ho fem informant els nostres lectors que Ximo Caffarena ha gravat també un CD anomenat La Valldigna canta nadales, amb cançons de Nadal cantades des de la Valldigna amb músics valldignencs; un altre, Pròxim, com a productor i arranjador de les cançons del benifaironer Xavier Mo; i l’últim, Escudella de nadales, que està a punt d’eixir al mercat, també de nadales, evidentment. Ha produït un grup de Girona, De Calaix, de tres veus femenines, i ha participat com arranjador i intèrpret en els últims CDs d’Al Tall. També, i com ja s’havia comentat ací, ha publicat dos llibres recopilatoris de la música tradicional de la Valldigna, sota el títol de La tradició musical a la Valldigna; el tercer està en projecte.