GERARDO ESTEVE: “CAL SER EXIGENT AMB EL PÚBLIC, NO DONAR-LI SOLAMENT ALLÒ QUE LI AGRADA”

L'actor ha arribat a Gandia per representar l'obra Tiempo luego existo al cicle de Teatre Alternatiu del Serrano.

¿Què és per a vostè el teatre?
Per a mi el teatre és, a part de la meva forma de guanyar-me la vida, la meva via per evadir-me. Jo utilitze el teatre de forma molt terapèutica en el sentit que utilitze l’escenari, durant tota la meva carrera professional, ara en solitari i abans amb Esteve i Ponce, per a fer allò que m’agrada. Hem escollit sempre els textos, o els hem escrit (abans Rafael Ponce i ara Paco Zarzoso) a la nostra mida. El teatre per a nosaltres es podria dir que és eixa estoneta que teníem durant la infància i que quan s’és adult, ja no es té.

Aleshores, es pot dir que actuar és un poc com tornar a la infància...
No és que et tornes infant ni faces de xiquet. Al contrari, ets adult i fas coses per a adults, però el teatre per a mi és una activitat amb la que m’aïlle del mon exterior i em fa moreu’m. Els dies que tinc actuació puc passar-me el dia sencer al teatre. M’encanten eixos moments en que, d’alguna forma, t’amagues per les dependències del teatre o pels camerinos. Són moments en els que estàs lluny del món real. Per això, durant la representació i en els moments previs, són estones en les que aprofite per divertir-me.

Realitza vostè alguna preparació específica durant aquestes hores prèvies a la funció?
Es pot dir que en aquest aspecte soc prou rutinari. Abans de dinar m’aprope sempre a la sala i organitze els camerinos, em fixe en qüestions d’escenografia per si requereixen la meva opinió... El meu ritual consisteix en allunyar-me un poc del món exterior durant les hores prèvies a l’espectacle, és com em concentre millor. Després de dinar sempre descanse, a l’hotel o al teatre. I ja a partir de les 3 hores abans de l’actuació, prepare el text, faig alguns estiraments, i ja no isc al carrer fins després de la funció. Menge un poc de fruita abans de sortir a l’escenari i ja després de l’espectacle, menge un entrepà. Però durant les hores prèvies, em fixe en el text sobre tot: coses que puc canviar, afegir...

En Gandia el seu espectacle s’emmarca dintre d’un cicle anomenat Teatre Alternatiu. Considera que els seus espectacles són alternatius?
Be, la paraula alternatiu és un poc ambigua. Evidentment soc alternatiu a un altre tipus de teatre que no m’agrada. També soc alternatiu a l’espectador davant coses que no li agraden. En aquest sentit, si realitzem comparacions, hi ha molt d’alternatiu. La veritat és que no pense en això, Jo crec que faig teatre per a tothom, altra cosa és que tothom vinga a vore’l... No tinc cap intenció d’agradar a tot el món. En aquest sentit, soc un actor que no treballa per agradar als gustos del públic en general ni a les corrents d’opinió que van creant-se amb el pas del temps. Jo sempre faig el que pense que he de fer, sempre sense realitzar un treball, digam, onanista. Simplement el que tinc en compte és què, davant de certes facetes en les que impliques al públic, com el teatre, has d’intentar comunicar-li alguna cosa, alguna idea, un concepte, una proposta estètica i de contingut... En aquest sentit, el que jo intente és portar al públic allà on no s’espera.

Vostè és un actor que treballa sol a l’escenari, es defineix més com un actor que s’aferra al guió o acostuma a tirar mà de la improvisació?
La improvisació com a tal no la practique. El més paregut seria un esquema jazzístic, on hi ha una partitura que el músic mai la interpreta de la mateixa forma. Però improvisació en el sentit estricte que aparega alguna cosa en un moment donat i que no estava prevista... no és massa habitual en el meu treball. Sí que pot aparèixer en gestos, moments on he d’adoptar una posició determinada, qüestions de llenguatge corporal, que quasi mai fem de la mateixa forma. Però en quant al text i al contingut, no improvise, en part perquè el cap necessita d’un treball d’automatisme on cal que sàpigues on vas i no pensar en la resta.

De totes formes, treballar sol té un avantatge relacionat amb aquest aspecte, i és que jo vaig canviant coses de forma contínua, afegint o llevant, fins que veig que aconseguisc l’espectacle que desitge, en el que el ritme s’acompleix i transmet allò que realment vull transmetre. De cada actuació em fixe en quines coses puc afegir, canviar o llevar, és un treball molt obert tant en el text com en el llenguatge corporal. El text seria un poc més complex si no treballara en solitari, però tinc l’autor a l’abast i li consulte possibles canvis que podem introduir. Treballant en grup es molt més complicat, però sol, em puc permetre aquest luxe.

Segueix algun model d’actor en concret?
Em fixe sobre tot en actors que treballen en solitari, doncs és el que jo faig a l’escenari. Rafael Álvarez el Brujo, Leo Bassi, Pepe Rubianes... són models d’actors que s’han decantat pel model en solitari i que han aconseguit aportar i han sabut crear un estil propi i diferenciat. En aquest aspecte, jo estaria en aquest corrent de crear un estil personal de treball individual. També em fixe en altres artistes: escriptors, pintors, i fins i tot autors teatrals. M’agrada la Zaranda, que aconsegueix crear una estètica molt contundent... El teatre m’agrada com a aspecte cultural, no comercial. Com deia el meu amic i company Rafael Ponce, no s’ha de tenir el desig dramàtic d’agradar. Cal ser exigent amb el públic, no donar-li solament allò que li agrada, cal tractar de portar-lo al nostre terreny.

Què li ha semblat el Teatre Serrano de Gandia?
La veritat és que m’ha agradat molt, és molt bonic per fora i molt acollidor per dins. Fa molts anys que no vinc a Gandia, i quan vaig vindre, amb Esteve i Ponce, vam actuar al Teatre del Raval, també molt acollidor i amb molt d’encant. Però la remodelació del Serrano ha deixat un edifici molt òptim tant per a espectadors com per a actors.

Per últim, explique el sentit del títol de l’obra, Tiempo luego insisto.
Aquest títol estava ja pensat abans de crear el contingut de l’espectacle. Significa que, com tinc temps, com encara hi ha temps, com diu el refrany, “hi ha més dies que llonganisses”, doncs insistisc en la meva proposta personal i artística en el teatre. A més, el títol també dóna peu a que en l’espectacle es parle del temps.