“Aquesta primavera he fet la collita d’un conreu que venia de llarg...” 

Recentment, Christelle Enguix ha estat protagonista per partida doble: per una banda, el seu primer poemari,  L’arbre roig, guanyador del premi Ciutat de Benicarló,  ja es troba a les llibreries i, per altra, l’escriptora acaba de ser guardonada amb el Senyoriu d’Ausiàs March per El cor del minotaure. 

- Circumstancialment totes dues obres han coincidit en el temps...
- Sí, aquesta primavera he fet la collita d’un conreu que venia de llarg... A penes una setmana després de fer la presentació de L’arbre roig, recollia a Beniarjó el premi Senyoriu d’Ausiàs March per El cor del minotaure.

Foto: Christelle Enguix. Font: Las Provincias Digital.

-  Ambdós llibres, per tant, és comprensible que estiguen bastits de diferent manera.
- Als dos poemaris parle d’allò que visc. I continue preguntant-me i meravellant-me per les mateixes coses que els primers poetes.
Escriure L’arbre roig ha estat com caminar per un sender de llarg recorregut. Retrata una geografia interior que va transformant-se amb el pas de les estacions. A El cor del minotaure em centre en la idea del laberint, i ho aprofite per plantejar possibles ponts entre el jo i l’altre; podríem dir que empre el fil d’Ariadna per comunicar el món de dins amb el món de fora.
 
- En el seu primer poemari hi ha escenaris recurrents, alguns d’ells de la comarca; té vosté un Cingle Verd (Piera) o una Mequinença (Moncada) particular?
- Hi ha espais que, a força de viure’ls, els anem fent nostres. Les Planes i els seus voltants, especialment el barranc del Garrofer i el d’Atanassi, tenen una càrrega emotiva i simbòlica molt forta per a mi. Sovint literaturitzem els llocs que per a nosaltres són sentits com a essencials.
 
- Tot i que no resulta visceral, en la seua poesia també hi ha moments de compromís amb eixe paisatge i territori. On és vosté més compromesa, com a persona o com a escriptora?
- Entenc que la literatura i la vida són indestriables. Com a persona que viu i s’estima un territori procure col•laborar en el que puc perquè no es llance a perdre. En tot cas, és normal que la meua manera de mirar i d’interioritzar el paisatge natural, cultural, i polític, que ens envolta s’hi reflectisca en allò que escric.