Inici Amb veu pròpia: Columna d'opinió Crisi (política)
Crisi (política)
Dilluns, 19 d'Octubre de 2009 13:35
Per: Tomàs Ferrandis (Xeresa).
 
En moments de crisi econòmica com la que estem passant sobretot a l’Estat Espanyol i de forma molt especial a “la nostra Comunitat” (País Valencià, per honrar-nos amb un  nom), allò més immediat, quasi instintiu és parlar de reducció del dèficit públic, d’estalvi econòmic i  contenció de despeses com a receptes o fórmules magistrals.

Plantejat així en cru, una bona gestió sobre les despeses –públiques i privades- pot servir a tot estirar per allargar l’agonia –que ja és- però també pot enfonsar la demanda més encara. No gastar no és cap solució, en si, per reactivar l’economia. 
 
De la recepta immediata hauríem de passar a la necessitat d’un diagnòstic i un tractament més acurat. Caldria esperar un bon debat –amb més propostes que estridència- sobre les prioritats a l’hora de gastar i les estratègies a seguir per eixir, si més no, per afrontar la crisi. 

Les inversions públiques en obres són de moment l’única proposta del govern espanyol de Zapatero i han tingut la seua rèplica autonòmica de Camps. Un “jo més que tu” , d’un govern contradictòriament exposat per Rajoy com model d’alternativa.  Així, sobre les estadístiques de l’atur, cau com una llosa la grisor del PP d’un Rajoy hipnotitzat, embovat i il·lusionat amb cada anunci d’expedients de regulació d’ocupació. Estem servits.

Els plans especials suposen una injecció de diners públics que deurien d’anar si no precedits per la urgència, almenys acompanyats d’un bon debat on no només els polítics intervingueren. De fet, quan la nostra preocupació va més enllà del pa de hui, topem amb incògnites sobre l’ús, destinació i gestió que haurien de donar-se a estes ajudes.

Hem de primar les inversions que creen més mà d’obra?, una obra prescindible d’edificació -inclús faraònica- pot donar més jornals que una carretera necessària amb un pressupost similar. Apostant per la generació de nous llocs ¿no castiguem massa aquelles empreses que mantenen les plantilles? Quin tipus d’obres són més convenients ara, ¿infraestructures viàries, remodelacions urbanes o edificis públics?, hem de valorar el foment d’activitats econòmiques en el futur ?, com puga ser la recuperació de valors de l’entorn (històrics, patrimonials i ambientals ) per millorar o ampliar l’oferta turística d’una costa exhaurida amb cada dia més competidors ( Bàltic, nord d’Àfrica ). O invertir en millorar la gestió pública i l’estalvi públic en un futur ?, com són inversions en estalvi energètic i noves tecnologies. Convé que les mesures tinguen un efecte visible i immediat o s’ha de pensar en objectius a mig i llarg termini invertint més en I+R?

Per citar alguns dels dubtes sobre els quals podria pivotar un debat polític. L’absència de debats on es posen damunt la taula criteris i s’intenten dissenyar estratègies, el tapar-se el nas i esperar que la crisi internacional desaparega (que inventen ellos), ha acabat per negar-nos el dret a l’esperança.  Uns i altres han assumit que els plans d’inversions només són una (per)versió capitalista de l’auxili propi de l’estat del benestar, on l’empresa privada cobra un paper (mai millor dit) nou i fonamental per evitar un colp en les xifres de l’atur. No seré jo qui critique estes inversions, al contrari, les rep amb alegria i deler però no puc compassivament callar-me quan no veig, no sent, només que un tic-tac electoral omplint el buit del bipartidisme espanyol. Mentre hi ha qui es queda tant ample excusant-se o escopint que calen canvis estructurals, quan ni les mesures pal·liatives basades en la subvenció directa –senzilles a més no poder- s’estudien o debaten a fons. Quan es plantejaran els canvis estructurals quan la caixa estiga buida per no poder fer-los? Quan la recuperació els arracone en l’oblit d’uns governants acomodats?

Evidentment que hi ha problemes estructurals en la nostra economia. La societat intueix que Espanya i la Comunidad –especilament- , han apostat viciosament en els darrers anys exclusivament pel diners fàcil de l’especulació i el turisme de costa: debatim sobre la memòria històrica sense haver superat l’Spain is different. El govern social-liberal podria acusar l’oposició liberal-conservadora de l’herència deixada, d’aquell “España va bien” d’Aznar o el “somos la envidia del mundo”  de Camps quan elogiava “nuestro modelo de crecimiento”. El model és (era) una bombolla on s’invertia i es comprava a preu d’or el que ara no és vendible i s’ha d’embargar absurdament. Un model on tothom és estafat i que ha dut a una banca a negar préstecs necessaris per l’economia de mercat mentre demana ajudes públiques! Cap on anàvem bé?  Ningú va parar els a peus a ningú.

Un model que emmirallava el PP i PSOE, unint-los a Europa no per reivindicar el corredor mediterrani, sinó contra l’informe Auken de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu. L’informe que exigia un major control en l’urbanisme de la costa valenciana i, en menor mesura, l’andalusa.

Ben mirat, per a sentir-los debatre dient-se “i tu més”, preferisc que m'entretinguen amb desembarcament moro de l’alcaldia de Benidorm i les conjures massònico-judicials i, ara, judeo-policials del cas Gürtel. Queda més espectacular, més Comunidad.
 
Tomàs Ferrandis  és secretari de política municipal del BLOC - la Safor-Valldigna. Manté aquest blog.
 
Anunci