Per: Emili Selfa (Beniopa).

 El decret d’expulsió dels moriscos de 1609 va representar un dels canvis més transcendentals, no sols de la nostra població, sinó de tot el territori valencià. De hui per a demà un terç, aproximadament, de la població valenciana va ser embarcada i portada al nord d’Àfrica. A Beniopa la totalitat de la població, unes cent vint famílies, amb l’excepció de molts xiquets menors de dotze anys, tingueren de vendre tot allò que tenien i foren conduits i embarcats a Dénia per a no tornar mai més. D’un poble treballador habitat per Mohamets i Ibrahims, restava una població fantasmalment abandonada i una ruïna per al senyor del lloc, que per altra banda ja passava per un mal moment econòmic.

La mà d’obra escassejava, no hi havia prou cristians vells per a fer-se càrrec de les terres de canyamelar i d’horta o per portar els enginys del sucre. El duc de Gandia, Carles de Borja i Centelles, buscà solucions al greu problema de despoblació. Així el 28 de maig de 1611 atorgà la primera Carta de Poblament de Beniopa que facilità la repoblació i el repartiment de terres a un conjunt de cristians vells de la vila de Gandia: Antoni Martinis, Miquel Bondia, Josep Castellà, Joan Martinis, Esteve Sabater, Bernat Miret, Agustí Martí, Jaume Bonilla, Jeroni Puig, Onofre Vegilles, Jeroni Martines, Joan Ramon, Esteve Aparisi, Joan Sancho, Antoni Agut, Jaume Joan Garcia, Bertomeu Agut, Roc Valls, Joan Pla, Francesc Albert, Josep Gavilà, Ludovic Boluda, Joan Llobregat, Benet Cleges, Francesc Sanchis, Francesc Candel, Joan Mascarell, Nadal Simó i Cristòfol Costa ; i a un grup de gent vinguda de la Liguria i el Piamont, del marquesat de Finale, el que la carta pobla denomina d’oritge genovesii: Pere Borrelo, Llorenç Braco, Pere Bigastro, Marc Doneta, Felip Joanne, Jordi Molina, Pere Ormelio, Jaume Panero i Bernat Todó. El 24 de setembre de 1612 s’atorgà una segona carta de poblament. Durant aquest segle, alguns capbreus seguien assignant pobladors i terres o redefinint-ne les obligacions. Les condicions per les quals hagueren de passar aquells nous colons degueren ser duríssimes i els moviments de població foren constants. És una llàstima que a Beniopa sempre tropessem amb la manca de documentació per tal de poder esbrinar la història. La crema dels arxius parroquials a la revolució de 1936 ens priva de poder fer un seguiment prou més acurat dels moviments dels nouvinguts per mitjà dels llibres sacramentals o Quinqui Libri. Al cens que manà fer la Generalitat -els tres estaments electes del Regne de València- el 1646, apareixen com a veïns del poble: Agostí Martí (major),), Frances Fort, Jusep (Briguero), Lluch Braco, Jaume Sabater, Jaume Gregori, Berthomeu [Mendosa], Vicent [Orella], Guillem [Jacamo], Efrem Sabater, Nofre Urgellés, Jordi Vega, Vicent Miret, Juan Orengo, Jaume Castellà, Pere Mafé, Batiste Agut, Anthoni Agut, Anthoni Orengo, Jusep Bunio, Andreu Capó, Juan Quintana, Jaume Gregori, Juan Pomar, [Arsu] Garcia, Viuda de Juan Sabater, Viuda [Aparicia], Batiste [Rata], [Ruís] Castellà, [Puig] Rovira, Juan Gomes, Antoni Frican, Jaume Garcia, Agostí Martí (menor), Miquel Bondia, i Mossen Miquel Lluch (rector). Jaume Sabater era el justícia i Francés Fort i Anthoni Pisant eren els jurats del poble. En aquest moment ja queden clars tres grups de pobladors: els cristians vells (Martí, Fort, Sabater, Gregori, Miret, Castellà, Garcia, Rovira, ...), els genovesos (Braco, Briguero, Jacamo, Orengo, Mafé, Bunio, ...), i els mallorquins, com Capó. En documents posteriors, com ara un capítol de concòrdia sobre el pagament del delme al Capítol de València el 1698, apareixeren els Alèixit, Jordi, Escrivà, Bonet, Pelegrí, Ramon i un genovès: Saixo. Per tant podem afirmar sense massa dubtes, que al llarg del segle XVII s’instal•laren al poble la majoria dels llinatges que han perdurat fins avui. Però què va ser d’aquells genovesos que abandonaren la seua terra i se’n vingueren a la Safor?

El marquesat de Finale era una terra de frontera, de conflicte, i al 1609 es trobava en un moment d’aturada. La disputa d’aquelles terres entre la monarquia francesa i la hispànica havia portat al territori a una situació insostenible i una eixida era, com sempre, l’emigració. Un valencià, Joan Vives de Canyamàs era l’ambaixador de l’emperador a la república de Gènova, i és ell qui promogué aquella primera vinguda de genovesos. L’expedició marítima va ser comandada pel capità Bernat Capellino, qui arrelaria a la nostra comarca. Vingueren amb la il·lusió o esperança de les promeses de millora de la seua penosa situació. Ho feren com a primera expedició, amb la finalitat d’establir-se i reclamar a la resta de la parentela italiana, i anaren a parar a Miramar, l’Alquerieta de Guardamar o de Tamarit, Alcodar, Benirredrà, Benipeixcar i Beniopa; les cartes de poblament en donen testimoni. Ben prompte descobriren la dura realitat de l’emigrant. Desenganyats per les promeses de repartiment imcomplides pel senyor, de terra, quinze fanecades, i casa, -en molts casos de nous pobladors, en realitat eren tinents, gent sense intenció de treballar la terra i així poder cedir-la a tercers- presentaren queixes, com la coneguda dels genovesos de Miramar. Les imposicions ducals d’una hisenda en estat de fallida tècnica els ofegaven. Alguns anaren a la recerca de territoris més benignes, molts altres se’n tornaren.

El germà del duc de Gandia, Baltasar Borja, bisbe i virrei de Mallorca, facilità la vinguda de mallorquins als seus dominis, especialment a la Marina i la Safor; de la mateixa manera que les seues vinculacions familiars amb la Ligúria permeté un trànsit constant de persones entre ambdós territoris. Però la relació entre genovesos i mallorquins no era precisament bona i els plets foren constants, acusant als mallorquins de tavernaris i bevedors. Tot plegat, mantingueren una actitud endogàmica i de grup tancat, almenys al segle esmentat. Això explica els casaments entre ells i entre les sis poblacions saforenques. Els Quinque Libri de Benipeixcar o Benirredrà en donen bona mostra. Els Blanxa i els Mafé vingueren de Benirredrà, els Orengo anaren a Benipeixcar i Gandia, els Sacio (Xaixo) i els Peyró vingueren d’allí, els Caudeli i Chaveli s’escamparen per la comarca, els Braco arrelaren a Guardamar, Benirredrà i Beniopa o els Júlio vingueren en migracions posteriors. Allò cert és que abans d’assentar-se definitivament als nostre pobles hagueren de viure un segle desastrós d’epidèmies infantils, de pesta (1643-48), males collites, terçana de l’arròs (1660), bandolerisme i la corresponent repressió, i finalment la Segona Germania, on les dificultats en el pagament de les rendes al senyor féu esclatar la revolta al 1693. Res no va impedir que aquella gent vinguda de Rezzo, Olmo o Triora, haja deixat els seus descendents, amplament repartits, entre la majoria de famílies de Beniopa.