Per: Emili Selfa (Beniopa)

La llegenda de Genseric ens conta que aquest rei vàndal que saquejà Roma va omplir de tal manera d’or, joies i tresors el seu vaixell, que la navegació pel Tiber perillava, malgrat tot avançaren cap a la mar, provocant que només entrar a mar oberta el vaixell s’afonara. Ferran Garcia-Oliver usa aquesta bonica història com a títol del seu dietari, recentment aparegut, i com a metàfora de la vida d’avui, en una societat de fartera i bovalar.

El dietari correspon als anys 2004 i 2005, i no és la primera vegada que l’autor –amb una reconeguda obra històrica i una consolidada vocació literària- ha fet ús del dietari com a recurs literari. Per espaiar la malenconia és potser el seu dietari anterior més reixit. També vegem com una premonició de la preferència literària, que el propi autor, en un dels seus primers treballs, fou qui edità  el famós Dietari de Mossen Porcar. Allò cert  és que la forma d’anotació periòdica ha tingut sempre bons cultivadors, per citar-ne alguns, a casa nostra Enric Sòria o el mateix Piera, en el món de la literatura catalana Fuster, Pla o Segarra, o en la literatura universal escriptors com Virginia Wolf, Neruda, Goytisolo o Thomas Mann.

En aquesta obra trobem el valor de la reflexió i la calma del pensament front a la immediatesa del consum, de la saturació mediàtica, o de la globalització. La importància d’opinar sobre el que passa diàriament al nostre costat. I lògicament, les preocupacions intel·lectuals de l’autor: la literatura, l’art, la llengua, l’ensenyament, el recanvi generacional, l’amistat, la guerra i la pau del món, els conflictes i la política.

Des d’una visió de conjunt vull destacar les dos línies que sobreïxen, per un costat la del mestre aforístic, de judicis i sentències, a la manera de Diccionari per a ociosos de Fuster, on des d’una visió, fonamentalment, crítica exerceix cívicament davant dels conflictes del món i la política de les potències. Els seus pensaments sovint passen del referent local a l’universal, però sempre aportant reflexions per al diàleg. Per altre costat trobem la roda del temps i de la vida, a la manera de Les hores de Pla, on el pas de les estacions, la terra, el patrimoni, la família i el poble, tenen un protagonisme manifest. Com a detall i a tall d’exemple, només citar que el llibre comença parlant de la Llum d’abril. En capítols com aquest Ferran és capaç de trobar una meravella en les coses més quotidianes, com feia el Pare Miret en veure el cementeri de Beniopa en una visita de Tot Sants, o al parlar del menjar tradicional, com feia Pla en El que em menjat. En aquesta vessant trobarem les arrels de la persona (la família, els amics i l’entorn), com els seus vincles col·lectius (la cultura, la llengua, les festes, les tradicions, el territori o l’ensenyament). És precisament en parlar de la terra i de les estacions on La Safor, i Beniopa en particular es manifesten de forma preeminent. L’hort de la marjal com a relíquia d’un món perdut, El Rabat o El Pla de Corrals com a oasis en el temps i el territori. En el cas del poble, Beniopa es converteix en metàfora del País perdut, el de l’ocàs del món rural i de les formes de vida tradicional, que no és que foren millors, simplement són les del nostre imaginari col·lectiu rescatades per la memòria de l’escriptor. És per això que allò local per mitjà de la literatura s’universalitza.

En definitiva un obra d’estil culte i molt treballada, com ha estat norma als treballs de Garcia-Oliver, però alhora ben farcida de col·loquialismes i frases fetes del terreny, que de segur la fan molt més assequible al lector mitjà; i on de segur trobarà la impressió que l’autor vol transmetre, que malgrat totes les dificultats i atropells del món que vivim, la vida és bella.

El vaixell de Genseric
Dietari 2004-2005
Ferran GARCIA-OLIVER
XXVII Premi Carles Rahola d’assaig
Edicions Proa
Barcelona 2007