Per: Emili Selfa (Beniopa)

Un grup d’amics i deixebles de José Rausell Sanchis (València, 1929), han organitzat un acte públic d’homenatge per al proper divendres, a la Casa de la Cultura Marqués de González de Quirós. Certament són nombrosos els motius pel seu reconeixement públic a Gandia, on el professor i escultor ha deixat els millors anys de la seua vida i les millors peces de la seua creació artística.

Parlar de Rausell és parlar d’aquell Institut Laboral Ausiàs March, l’únic que hi havia a tota la comarca, on podies entrar als deu anys després de superar  l’examen d’ingrés i completar el període de set cursos, per acabar amb el peculiar títol de Batxiller Tècnic Superior en l’especialitat Industrial-Minera, modalitat de Productivitat. Jo ho vaig fer el 1965, i encara hi havia a la seua façana un monumental escut amb el “Yugo y las flechas”, doncs havia estat quarter de la Falange abans de funcionar com a Institut i encara albergava les instal·lacions del Frente de Juventudes i l’OJE. Per iniciar la jornada escolar, tots els dies cantàvem El Cara al Sol, resàvem les oracions de rigor i formàvem marcialment al pati. Era el que donava aquell temps de grisors. Però, al centre vàrem trobar un planter de catedràtics i professors molt competents. No puc evitar citar-ne alguns:  a més de Rausell, José Camarena,  José Merí, Benito Orihuel, Juan Moragues, Juan Manuel Bonastre, Adelina Bataller,  Antonio Martí, Elisa Díaz, Tomàs Roig, Miquel Costa, Salvador Pascual, Vicent Sanz, José Torres, José Pedro Garcia, Asunción Bosch, Antonio Roselló, o Joaquin Navarro. Sense oblidar la figura excepcional de Joan Climent en l’administració de l’Institut.

Amb molta disciplina i esforç, però també amb els divertiments i vàlvules d’escapament pròpies de l’edat i d’aquell temps, rebérem els ensenyaments d’un batxillerat digne, que era alhora tècnic i humanístic,  i molt polivalent. Combinava les ciències, les lletres i les branques professionals de la mecànica, la fusta i l’electricitat. I el dibuix era un instrument imprescindible. És per això que trobar-te en aquella enorme aula-estudi del final del corredor del primer pis a un professor de la formació,  les ganes i la passió per la docència com Rausell, va estar una enorme sort. Aquella aula va ser, per a molts, una illa, no diria que de llibertat, que d’això aleshores en sabíem ben poc, però sí de creativitat i d’obertura al món. El programa era majoritàriament de dibuix tècnic, però allí férem de tot i coneguérem moltes tècniques artístiques. Set cursos donaven per a molt. En aquell espai despertaren nombroses vocacions cap a les enginyeries, l’arquitectura o les belles arts. Fou allí on descobrírem i admiràrem l’escultor i l’artista en plena maduresa. Les seues obres més conegudes eren ben públiques: l’Ausiàs March líric i monumental de davant de l’Estació, esculpit l’any 1959 amb motiu del centenari del poeta, que hui representa la seua icona més coneguda; i el Crist de la Bona Mort, de tamany natural i fet a base d’un exhaustiu estudi anatòmic i evangèlic, que presidia l’església de Crist Rei. A l’aula teníem moltes referències d’aquelles mampreses: fotos, esbossos, maquetes... i sabérem de la meticulositat dels estudis previs i de les tècniques emprades. De família li venia la vocació, ja que son pare, l’escultor José Mª Rausell Montañana, li possibilità iniciar-se al seu taller, abans d’ingressar a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València; inici d’una llarga carrera que el duria pensionat a Madrid i altres ciutats espanyoles, i becat, a París i a Itàlia. Fins que el 1956 obtingué la càtedra de dibuix de Gandia. Hui la seua obra la trobem, a més de la nostra ciutat, a València, Meliana, Beniarjó, Llombai o Bétera. I encara el 1990 va esculpir la seua celebrada Mare de Déu de l’Esperança per a la Germandat del Sepulcre de Gandia.

Don José va estar a Gandia vora vint-i-cinc anys i només a les portes de la jubilació, i per raons familiars, retornà a la seua València natal. Durant eixe llarg període són multitud els seus alumnes i deixebles que li guardem estima i un molt bon record. Alguns ens hem dedicat professionalment a l’ensenyament de les tècniques d’expressió gràfica, i per tant ens considerem deixebles seus. ¿Com no hem de sentir-nos agraïts? Per a l’IES Ausiàs March ha estat enriquidor comptar amb el seu magisteri durant tants anys. I per a Gandia, i per la seua Setmana Santa, queda la gràcia de ser dipositària de les seues millors obres escultòriques. Avui Rausell ens visita sovint, ací té casa i molts amics que l’estimem. L’ocurrència de l’homenatge ha estat feliç i oportuna, per això fem memòria.